El viatge de la Kenya [I]
En l'escrit del mes de març vaig introduir els contes o relats pedagògics amb «Gràcies Josep. Records de l'Institut». Avui compartiré amb vosaltres la primera part de dues del relat «El viatge de la Kenya», amb el que vaig guanyar el primer premi de prosa del concurs literari de l'Ajuntament de Palau solità i Plegamans l'any 2020.
Tornem al relats pedagògics
Per a mi, abocar totes aquelles paraules i sentiments van ser una teràpia per acompanyar el dol i de tant en tant encara m'agrada llegir-lo per no oblidar mai aquella gossa amb la que vaig tenir la sort de compartir 8 anys de la meva vida.
Passat
Algun intercanvi d'opinions, jo diria que ben pocs, van caler perquè la Mar es decidís a incorporar a la família un nou ser. Ho dic perquè jo ja n'estava més que convençut. Jo de gossos n'havia tingut quan vivia amb els meus pares i els meus germans i els records que en conservo són molt gratificants. Així que el 18 de novembre de 2011, un agradable divendres a la tarda, havent dinat, vam anar a Balsareny a “donar una ullada” a una residència canina. La veritat és que la decisió ja l'havíem pres, però només ho sabíem la Mar i jo. L'Alexandra tenia sis anys i la Carlota onze, per tant, l' il·lusió i la sorpresa estaven garantides. Mentre elles examinaven la camada i s'imaginaven que triaven un exemplar d'entre els tres que quedaven, nosaltres acabàvem de fer preguntes a l'Enric per tancar la gestió. De sobte, en descodificar algunes paraules clau que sorgien de la conversa, uns ulls es va girar cap els nostres llavis i es van il·luminar. Automàticament, els dos caps còmplices es van apropar, xiuxiuejant secrets, i dos somriures grans com dues mitges llunes van enllumenar el recinte. Impagable. Van ser un d'aquells instants que romanen una vida incrustats a la retina, gairebé màgics. Pocs minuts després agafaven aquella boleta blanca i tendre i no la van deixar de grapejar fins que vam arribar a casa i la van deixar al terra del menjador. Moment en què ens va obsequiar amb la primera caca desfeta, preciosa, esplèndida, divina.
Present
Ahir al matí, quan ens van trucar de l'hospital on et vas haver de quedar, el sol es mantenia encara al cel, igual com una llum d'esperança ho feia dins del meu cor. Jo no demanava massa, perquè només desitjava escoltar que tot plegat no era més que un procés infecciós a l'intestí. Però la veu del veterinari que va començar a parlar des de l'altra banda del telèfon em va sonar a discurs premeditadament pausat i controlat. De seguida vaig percebre la intenció de preparar-me a través d'un missatge construït a consciència. Aquelles males notícies ben dites em van inundar els timpans i es van expandir de forma inexorable, contaminant les meves neurones com un riu d'oli brut, mentre l'atmosfera s'enterbolia de bromes grises. Ens va plantejar dues opcions. La primera: provar quatre sessions de quimioteràpia amb una esperança incerta de vida de sis mesos. La segona: subministrar-te la injecció que t'alliberaria de patiments. Una llàgrima s'escorria per una galta mentre penjava el telèfon, alhora que els quatre ens foníem en una abraçada dolorosa i solidària. Tant sols els laments colpidors trencaven el dur i necessari silenci, i els núvols ploraven a fora al jardí, on tantes vegades t'estiraves a prendre el sol. En poc temps, ja que no en teníem massa, vam haver de decidir el teu viatge. Com hem fet en la major part d'ocasions en les coses realment importants, Kenya, vam estar tots d'acord.
Passat
Un dels llocs preferits de la Kenya per anar a rondar era la riera. Quan la primavera feia acte de presència i el temps cronològic i meteorològic ho permetia anàvem a empaitar ànecs riu amunt i riu avall. Només baixar el marge que separava el camí paral·lel al rierol de la zona verda, la deslligava de la corretja i començava la seva estona d'independència. Els orígens de la raça Golden Retriever afloraven i es llençava sense compassió a la cacera de les seves aus preferides, amb àgils corredisses, esvelta, guimbant per damunt dels matolls fins que jo la perdia de vista i em preparava per seguir la pista dels xipolls de l'aigua i els crits dels ànecs esverats. Evidentment, mai en va atrapar cap ni un. Quan les muntanyes ordenaven el crepuscle, l'objectiu canviava, ja que era l'hora de la visita dels conills, que començaven a treure el nas i les orelles enmig de les ortigues i la menta silvestre. I com si es tractés d'un joc esperat, perseguits per aquella bèstia peluda i blanca, acabaven amagant-se en els esbarzers enredats, inaccessibles per ella. Ja solament quedava l'escena en què, transcorreguts uns segons de quietud, lliures de persecucions i carreres, la Kenya s'esfumava silenciosament i apareixia bruta de fang i qui sap quines altres substàncies, després de rebolcar-se com una possessa. Ja de tornada, una brisa fresca m'acaronava la pell i respiràvem profundament la petita llibertat.
Present
Al voltant de les dues del migdia, la Mar i jo et vam venir a buscar. Massa llarg el trajecte de trenta minuts, per una autopista buida, ella davant conduint i jo al darrere, ambdós amb guants de làtex i mascareta. La maleïda pandèmia ens tenia immersos en una mena de pel·lícula dolenta de ciència-ficció o en un malson d'aquells dels que et vols despertar i no pots. Ja davant de la clínica, ens van fer esperar fora cinc minuts eterns, fins que et vam veure aparèixer per l'altre banda dels vidres. Et vas alegrar al veure'ns, com sempre, remenaves la cua i lluïes la teva típica expressió d'agraïment infinit i incondicional que mai no oblidaré. Et vas anar acostant a bon ritme, com si res no et passés, vam pujar al cotxe i vam tornar a la llar.
Pep Camps Barnet
Coach i Pedagog
