El viatge de la Kenya [II]
Avui seguim i acabem relat iniciat el mes passat sobre el viatge de la Kenya.
Passat
L'agost de 2016 ens va reunir deu dies seguits els cinc junts a Formentera. L'Alexandra i la Carlota ja tenien 11 i 17 anys respectivament i darrerament eren poques les oportunitats que teníem de coincidir tota la família compartint aficions comunes. Aquesta entranyable illa és un nexe d'unió emocional per als quatre, així que era una assignatura pendent emportar-nos la Kenya al nostre racó de desconnexió del món. El viatge d'anada ens va regalar un munt de petits entrebancs traduïts en quilòmetres de cotxe, onades generoses i marejos per a tothom. Al cap i a la fi, foteses insignificants comparades amb els bocins de felicitat que anàvem a trobar: estirar-se damunt la sorra clara i abandonar-se al poder del sol, respirar les bafarades de perfum d'aigua salada, experimentar conscientment el valor de no fer res, caminar a la nit entre les cases blanques i els carrers relaxats de Sant Francesc i Sant Ferran, capbussar-se i enamorar-se de les aigües cristal·lines i turquesa, endormiscar-se per la tarda escoltant les cigales... Una nit, estirat sota un pi, embadalit per l'olor de la nit i hipnotitzat pel pul·lular dels estels, començava a somiar que la lluna m'acariciava la cara. Mentre això passava, algú es va adonar que era l'hora del circuit nocturn. Una pota em sacsejava curosament el braç i una llengua calenta i agraïda em llepava la galta i em despertava dolçament, tot agitant la cua i convidant-me a treure'm la son de les orelles.
Present
Vam substituir el dinar per alimentar-te de carícies i atencions, iniciant així el nostre comiat. Al voltant teu, per torns o plegats, regàvem el teu ser amb gotes salades d'estimació. També el Luc, nervi pur, es va jewure a la vora i va respectar el ritual. No et movies i ens contemplaves. Estic segur que comprenies el que et volíem dir: t'estimo, ho sento, moltes gràcies, et trobarem a faltar... fins sempre.
Passat
Sortint per la porta del pati del davant, podem dirigir-nos cap avall a l'esquerra o cap amunt a la dreta. Si la Kenya percebia en mi un estat d'ànim positiu o que era cap de setmana, ella tibava a l'esquerra, on a uns tres-cents metres trobàvem la riera. Però en els passejos quotidians el temps era limitat i havíem d'anar a la dreta, a fer la ruta que ella ja sabia de memòria. En un tram d'unes cinquanta passes, fins a arribar a la zona de gespa, poques novetats: un gat que es creuava i amb qui intercanviaven mirades tranquil·les, bordar a l'escombriaire d'uniforme de colors cridaners... I quan les seves peülles s'alliberaven del tacte de l'asfalt, parava en sec i es quedava clavada, reclamant autonomia. Llavors la deslligava i donava tombarelles per l'herba un cop més, segurament buscant una mica de frescor i alguna sensació revitalitzant. La resta del trajecte anava al seu aire, jugant i socialitzant-se el just amb altres gossos. Potser és cert que aquests animals acaben mimetitzant el tarannà dels seus amos. Ja de tornada, al travessar la porta, s'albirava el jardí al fons del passadís, a la part del darrere. A la barana de la piscina, disposats en fila horitzontal, un grapat de coloms ja esperaven la Kenya per jugar al ritual de cada dia. Obeint el meu senyal verbal “busca”, ella començava a córrer com un llampec, lladrant, els ocells aixecaven el vol i ella es quedava quieta a prop de la piscina, atenta, observant el cel.
Present
Consensuat per tots, a les cinc de la tarda vam anar a la consulta del Víctor i ell ens va ajudar a donar-te pau. Et vas dormir de mica en mica, amb el contacte i l'energia de les nostres vuit mans i les quatre ànimes. Així ens vam assegurar que ens notaries al teu costat anessis on anessis i que tu acompanyaries els nostres cors allà on fóssim. Tant sols ens separarà un llindar invisible que ens manté en diferents dimensions. Cada dia et trobarem per casa, pels camps florits, per la platja... allà on anem, i estic segur que tu seràs feliç veient-nos des d'on estiguis.
Passat
No sé per quin motiu, acabat l'estiu de 2019 la Carlota i l'Alexandra es van entossudir en adoptar una altra mascota. De tal manera que les visites virtuals a l'Instagram de la protectora d'animals van començar a formar part de les estones compartides per elles dues, i sovintejaven les reunions clandestines a mitja veu. Paral·lelament ens bombardejaven amb allaus de fotos de cadells i no tan cadells als mòbils, complementades amb comentaris entendridors i invitacions subtils a participar. Van posar en marxa una estratègia de venda basada en la perseverança i jo, que no sóc massa difícil de convèncer, em vaig convertir en el seu aliat. Llavors, la Mar, sense oposar massa resistència, es va donar per vençuda; bé, jo crec que en cap moment va voler lluitar per defendre un “no”. Així que, d'un dia per l'altre, en un tres i no res, havíem incorporat el Luc al clan, un gosset marró de dos mesos, de raça indesxifrable, ple de crostes i rescatat d'un contenidor on va ser abandonat. Com era previsible, el quasi nounat va trobar en la Kenya l'aixopluc que mai no havia tingut. I ella va experimentar (durant molt pocs dies, tot s'ha de dir) la sensació de viure amb un competidor. Ell va saber guanyar-se-la i en una setmana eren cul i merda, una parella inseparable de joc, d'excursions i de descans. I avui, ell en ocasions sembla que encara deu captar quelcom d'ella per alguns espais de la casa, perquè mira l'aire i gemega potser a un ens per a nosaltres imperceptible. I a la riera, de tant en tant ens quedem parats imaginant com corre entre les plantes de ginesta i les canyes fins llençar-se a l'aigua.
Present
Allà quarts de set van caure unes quantes gotes i després va sortir el sol. Feia molt de temps que no veiem un Arc de Sant Martí tan ben definit, tan colorit i tan immens, d'extrem a extrem de la cúpula blava. Kenya, al tocar el sostre, l'has il·luminat i l'has omplert de colors, com has fet amb les nostres vides durant aquests vuit anys i mig. Moltes gràcies amiga, per fer-me gaudir de tantes petites coses i per ensenyar-me tant i tant, sobre el respecte, la fidelitat i l'estimació incondicional. Com diuen l'Alexandra i la Carlota, a partir d'avui brillarà un estel més al firmament i et demanen que volis molt i molt alt, petitona. Sempre t'estimaran com a ningú, estaràs dins seu i viuràs en la seva memòria i el seu cor. Ah! I aquest matí ja hem tingut notícies teves! La Mar, de nit, quan tanca els ulls, et veu enmig d'un camp verd, ple de flors blanques, grogues i vermelles amb altres gossos i gosses com tu, feliços i satisfets d'haver viscut.
Fins sempre.
30 de març de 2020
Pep Camps Barnet
Coach i Pedagog
