En Homenatge a l’Alzina de Can Padró, història d’un símbol
Després de l’exposició realitzada per l’Ajuntament a l’abril i, coincidint amb el 23è aniversari de la revista, aprofitem l’avinentesa per fer una mirada retrospectiva de l’Alzina de Can Padró com a símbol patrimonial del municipi.
El passat 31 de març es va dur a terme un acte davant de la Plaça de l’Alzina, a l’Avinguda Nostra Senyora de Montserrat, per descobrir un petita exposició sobre l’Alzina de Can Padró, que es va poder veure en aquesta ubicació fins al 14 d’abril. Futurament, aquesta exposició es podrà veure dins de l’edifici de la nova Biblioteca Municipal L’Alzina.
En el seu dia, ja vam fer una petita crònica al respecte. Ara, i aprofitant el 23è aniversari d’aquesta revista, amb l’edició núm. 260, davant de la importància del significat i del simbolisme per a aquest poble del que ha representat al llarg dels anys, i que continua representant aquesta alzina monumental per a palauencs i palauenques, ens agradaria aprofundir més en el tema i que aquest petit reportatge serveixi per retre homenatge a l’alzina de Can Padró. Hem de dir que aquesta revista es diu L’Alzina, precisament en honor a aquest símbol palauenc.
Com hem dit abans, l’exposició que es va realitzar a la «Plaça de l’Alzina» estarà exposada a la nova Biblioteca Municipal que, com ja sabeu, també porta el nom de l’Alzina, nom guanyador amb el 39% dels vots, escollit en un procés participatiu entre la ciutadania, partint de les 8 propostes que van fer els i les alumnes dels centres educatius de la vila, i que es va donar a conèixer durant l’acte simbòlic de la col·locació de la primera pedra de la nova Biblioteca, que es va realitzar el 9 d’octubre de l’any passat.
Abans de començar, hem d’agrair la feina realitzada per Qu4tre Pins, Quaderns de Cultura, i els seus col·laboradors per fer el monogràfic sobre l’alzina de Can Padró en el núm. 2 de la publicació, allà pels anys noranta, des d’on ens hem basat per fer aquest homenatge gràfic.
L’alzina de Can Padró ha estat durant segles un dels símbols més destacats del poble, i la seva existència s’ha recollit a diferents publicacions i escrits com a exemplar singular de l’espècie i com a monument identificatiu de la vila.
Hem de recordar que l’any 1988, la Generalitat la va declarar Arbre Monumental i protegit. Aquest immens arbre va arribar a mesurar 19 metres d’alçada, amb una capçada de 24 metres de diàmetre i 3,9 metres de circumferència del tronc.
L’origen
L’origen de l’alzina de Can Padró, realment, és desconegut. Hi ha una llegenda que ubica el seu origen entre 300 i 400 anys enrere, llegenda que va redactar Miquel Truyols en l’edició del Quadern núm. 2 de Qu4tre Pins:
«Fa 300 o 400 anys, una nit de juny, va esclatar una tempesta. Un maleït llamp va caure i ho va fer sobre una immensa alzina que hi havia al nostre poble. El llamp la va ferir de mort i, a poc a poc, es va anar morint.
Els nostres avantpassats, a la vora d’ella, hi varen plantar un gla d’aquell arbre com a testimoni de continuïtat i varen pensar que al cap dels anys, els habitants d’aquell indret podrien tornar a gaudir de la bellesa d’aquell gran arbre. I així va ser. Va anar passant el temps i, de mica en mica, es va anar fent frondosa ajudada, sens dubte, per l’aigua que assaonava la terra quan es regaven les hortes que la vorejaven...».
Segons la tasca recopilativa al respecte que va realitzar Pere Farnés, la primera referència documental de l’Alzina segurament és la que es troba en una guia de viatges de 1867, i una altra de 1888.
Al llarg de la història, escriptors i poetes han nombrar l’alzina de Can Padró als seus escrits.
El poeta local Jesús Clapés va escriure un abrandat poema d’amor a l’alzina de Can Padró, «bressol mil·lenari de tot un vilatge»:
Soca gegantina,
que has vist créixer
aquest poble senzill
que avui t’entona un únic cant...
El mateix Ramon Folch, als 13 anys va escriure que «solia somiar truites una estona cada tarda sota l’ampla brancada de la nostra alzina»:
De l’alzina vella ve la cantarella
que sadolla el cor...
Besada sincera del vent i la branca:
cant i amor.
L’atrotinament
Tomàs Castells va fer una valoració sobre la vida de l’alzina de Can Padró molt detallada i exhaustiva de la seva vida i del seu recorregut final al mateix Quadern núm. 2 de Qu4tre Pins
Segons Castells, l’alzina de Can Padró va passar de viure sota unes condicions «privilegiades», creixent al mig del pla i voltada de terres de conreu, i sense «competència» d’altres arbres, a la decadència i, finalment, la mort.
Al terreny de l’alzina, al llarg del temps, s’ha anat acumulant un sòl argilós de bona textura i un subsol més gravós que facilita el drenatge, convertint-lo en una ubicació ideal.
Com a punt de referència, es feien reunions, balls i jocs. Per tal de protegir l’arbre, es va posar una vorada al voltant i que, més tard, es va ampliar. Aquesta compactació del terreny va dificultar poc a poc «l’airejament i el nodriment correctes de les arrels».
Si anys més tard li afegim la circulació de vehicles al seu voltant, cada vegada més intensa, i li afegim el fet de deixar de conrear i urbanitzar els voltants de l’alzina, tot això va provocar el declivi i davallada de l’alzina monumental. En els anys 60, Busquets Molas va escriure en el llibre «Plegamans, una història de deu segles»:
«a l’ombra de l’alzina, xacrosa però encara resistent...»
Clarament, qualificar de «xacrosa» l’alzina és un símptoma de que ja havia entrat en decadència...
Què passa al «regne vegetal» quan arbres i plantes es debiliten? Exacte, que plagues i fongs els ataquen i els debiliten cada vegada més. Doncs la nostra alzina monumental va ser atacada per diversos fongs, com l’Armillaria Mellea, que van atacar les arrels. Segons Tomàs Castells, fa uns anys es van esporgar enèrgicament les branques seques i malaltes amb l’esperança de provocat una brotació de nous tanys per rejovenir l’arbre, sense èxit.
Encara que tractada amb fungicides, va patir un atac posteriorment del fong Diplòdia quercinea, que va provocar una considerable defoliació. A més, va patir la invasió de l’insecte Ceciodonya Lichtensteine.
Malgrat tots els tractaments per revifar-la, no van ser útils ja que l’arbre estava condemnat sense remei. Finalment, l’alzina es dóna per morta l’any 2004. Les seves restes són tallades, i una secció transversal d’una de les grans branques es conserva avui dia en una vitrina a la masia de Can Cortès, amb fotografies i textos explicatius perquè tothom pugui conèixer la seva història.
Continuant amb la llegenda original, es decideix plantar una nova alzina en el mateix indret, amb l’esperança que un dia torni a ser un referent per les futures generacions. Una placa recordatòria diu en la seva inscripció: «En el gener de 2005 es va substituir el tronc de la antiga alzina per una altra de 80 anys procedent del Prepirineu català amb l’objectiu de donar continuïtat a un dels símbols mes importants de Palau-solità i Plegamans».
Aquesta redacció vol agrair la seva col·laboració a Tomàs Castells i Qu4tre Pins, Pere Farnés i les fotografies de R. Rocabruna, Arxiu Mas, Jaume Ventura, la família Viñas Folch i la Fundació Folch i Torres.
JMP 09•06•2023 | Font: Qu4tre Pins
